diumenge, 29 de gener del 2012

Avui m'ho he passat bé!

M'haureu de disculpar, però aquesta crònica és de la sortida de fa dues setmanes. Com que tinc aquest cap que tinc no l'havia publicat encara. Aquí us la deixo doncs:


Bona i, per a mi, esgotadora ruta la d'avui. Les meves cames han patit de valent per un munt de pujades tremendes que m'han fet suar la cansalada i fins i tot he hagut d'acabar a peu més d'un cop, amb la rabia que em fa haver-me de baixar de la bici!

Collserola estava ben humida per arreu. No va ser massa la pluja que va caure entre divendres i dissabte, però prou com per deixar un paisatge humit i les pistes relliscoses, fet que ha contribuït en alguna ocasió a que perdés la tracció a més a més de les forces.


Avui hem sortit, com és costum, en direcció a la plaça Karl Marx. Mentre arribàvem, anava pedalant i pensant "per on pujarem avui? pista? carretera?, no sé si em veig massa bé per fer la pista... ". Tinc la mateixa sensació sempre que no surto sola. El meu company de pedals li dona molt més que jo i, sense adonar-me, m'obligo una mica, cosa que ja està bé, doncs és la manera d'avançar, però sento constantment la sensació de que no vaig, sobretot en plans i falsos plans, doncs a les pujades ja sé que ni de conya puc anar al seu ritme. Quan hem arribat jo estava decidida a fer la pujada per carretera, però m'ha convençut de fer la pista tranquil.lament i cap allà que he tirat pensant "ja veuràs tu...".


Començo la pujada. Plat petit, per descomptat, per no forçar en excés i regular les forces. Penso... "de moment no pica massa", i vaig pujant. Recordo la primera vegada que la vaig pujar fa un mes aproximadament i espero que arribi la temuda rampa que em va fer patir de valent. Davant meu, un noi que ha començat a pujar just davant nostre, va patint de valent. Poc a poc l'he anat agafant i finalment l'he avançat. Mare meva! cóm deu anar el pobre perquè jo l'avanci! No ens enganyem, he conegut èpoques millors... Sembla que les pitjors rampes no arribin avui! ai..., cóm estic d'enganyada..., ja me les trobaré, ja... això no ha fet més que començar. De moment, però, sembla que estic pujant millor que fa un mes, i això és bo!






Més contenta que les últimes setmanes continuo endavant. Avui voldria agafar la pista on vaig trobar la porta, camí de Can Catà, així que enfilem camí cap allà. En arribar veiem que hi ha un cartell indicant que és un camí restringit i no poden passar bicicletes :(. Vaja... així doncs haurem de continuar pel camí que vaig fer l'altre dia. En arribar a l'altre pista girem cap a baix en sentit Can Coll. Anem fent puja i baixa tan ricament, jo quedant-me enrere a les pujades.


Gairebé quan arribàvem a Can Coll, em trobo el César intentant reparar la cadena trencada d'un biker, en Mario, que havia caigut. Portava el canvi una mica doblegat de la caiguda i la veritat es que ni amb la cadena arreglada podia canviar bé. Encara li quedava camí fins arribar a Sant Cugat, esperem que hagi arribat bé i sense més ensurts.


Després de Can Coll ha vingut, per a mi, el més fort de la ruta. Hem pres un corriol de pujada que surt a la pista de la Flor de Maig, que només començar aja m'ha fet baixar a la primera rampa que, de tant relliscosa, ens feia perdre tracció. Reconec que el corriol potser en altres temps, o si no hagués estat ja cansada, el podria haver intentar escalar sobre la bici, però m'he sentit sense forces per fer-ho.


D'una banda perquè potser la mitja horeta ben bona que hem estat aturats ajudant en Mario m'ha fet perdre una mica el ritme, d'altre perquè a mida que vaig fent kilòmetres estic més cansada, és clar, i més si no vaig sola, doncs sense adonar-me m'obligo a intentar seguir el company. Tant és, la qüestió és que les rampes que m'esperen ara em deixaran molt cansada i desfondada del tot. Imagineu quina cara devia anar fent que fins i tot algun biker que m'he creuat i una colla d'homes ja granadets que anaven de passeig, m'han donat ànims! 


Allò no s'acabava mai, després d'una rampa ha vingut una altra, i una altra més, i a cadascuna he hagut de rendir-me i acabar-la caminant, arrossegant amunt la bici. Per ser sincera, no veia el moment d'enfilar la baixada de tornada. Quan finalment hem sortit a la carretera d'Horta a Cerdanyola, hem tirat avall cap a Horta per fer més via, doncs entre el meu ritme tant lent i l'estona perduda amb la reparació, s'havia fet molt tard i ja teniem ganes d'arribar a casa.


Després d'explicar tot això algú pot pensar, "i diu que s'ho ha passat bé?", doncs sí, tot i el que he arribat a patir, m'ha agradat molt el recorregut d'avui i el repetiré segur.


Han estat, segons el meu gps, uns 31,5 km amb un desnivell acumulat de 909 m., que em semblen una exageració, tot s'ha de dir, un pendent màxim de gairebé el 30% que tinc localitzat a l'inici de la pista de la Serra d'en Fotjà, però amb una majoria de rampes que no baixaven del 14% que m'han destrossat. 


Us deixo, per il.lustrar una mica la publicació, el perfil i dades que s'obtenen a la web Cicloide de la ruta d'avui.







Salut!

dimecres, 25 de gener del 2012

Malament, però anar fent.

Després de passar un mes de gener per oblidar, per motius de feina, que no m'ha deixat temps d'entrenar ni de fer absolutament res que no fos treballar, he sortit avui, amb molta poca fe en les meves cames, com s'ha demostrat al llarg de la mini ruta que he fet.

Val a dir que les dues setmanes anteriors també vaig sortir. La primera, tot i que va ser una sortida curta, va estar molt bé. Per primer cop, des de que he tornat a la bici, vaig pujar des de Karl Marx per la pista i no pas per la carretera Alta de Roquetes, cosa que em va satisfer molt, tot i que vaig patir de valent a alguna de les rampes que te, segons el meu gps la més forta ronda el 20%. Volia arribar fins Can Catà per una pista que m'havien ensenyat feia unes setmanes i que té una baixada força ràpida fins arribar a Can Catà. Un cop allà volia tornar enrere per una pista pràcticament paral.lela que m'havia de deixar altre cop a la cruïlla del Forat del Vent. En comptes d'això vaig acabar agafant una pista que enllaça amb la que torna de Can Catà. Al lloc per on hagués hagut de continuar hi havia una porta gran que feia tot l'efecte de barrar el pas, i com que anava baixant a força velocitat vaig pensar, "no deu ser aquesta". Resumint, que hauré de tornar a investigar si es pot o no passar pel camí on hi ha la porta, a veure si em duu a on espero.

Van ser poc més de 23 km. amb un desnivell acumulat de 602 m. segons el meu gps.




La següent setmana..., bé, va ser realment per oblidar. Venia d'estar tota la setmana sense poder entrenar per culpa de la maleïda feina, cansada i feta pols de pur estres, i a sobre amb una tos terrible, que encara no m'ha marxat del tot. Per variar el recorregut vaig pujar pel Parc de Cervantes en direcció cap a la Plaça Mireia, just l'extrem oposat al que acostumo a pujar sempre. Vam haver d'avortar missió en l'intent de pujar per un corriol molt pendent i força tècnic que et deixa a la carretera que puja fins la Plaça Mireia, gairebé a dalt,  perquè de seguida vaig haver de posar peu a terra, era incapaç de continuar sobre la bici i gairebé tampoc caminant. Em sentia totalment exhausta. Així les coses vam pujar per carretera però igualment em va costar horrors arribar a dalt. La cosa pintava fatal, així que vam fer cap a la ctra. de les Aigües per tornar per allà cap a casa. Just a l'últim tros que puja al principi de les Aigües, on les rampes són aproximadament del 12%, vaig començar a sentir que se'm tancava la gola i no m'entrava ni xic d'aire. Vaig parar de seguida i em vaig baixar de la bici intentant fer el possible per agafar aire. Per uns instants semblava impossible, buf... quina sensació més horrible, estirant-me del coll del maiot que era prou obert, però era com si em tinguessin agafada pel coll i no hi havia manera. Afortunadament, poc a poc, vaig recuperar l'alè i de nou vaig poder continuar, ja sense ensurts, fent tota les Aigües i la tornada a casa.

En aquest cas van sortir poc més de 24 km. amb un desnivell acumulat de 355 m., ridícul...



Amb aquests precedents, i després de passar novament la setmana sense poder entrenar i treballant una mitjana de 12 hores diàries, vaig tornar a sortir aquest diumenge. Val a dir que no confiava gens en que em pogués trobar mínimament bé, de manera que ni tant sols em vaig plantejar fer una ruta maca, ni pujar per la pista de Karl Marx, ni res de res, simplement moure el cul i veure cóm anava la cosa, sense forçar-me ni marcar-me cap fita inassolible. Amb aquestes premisses vaig recórrer a la pujada per la ctra. Alta de Roquetes que tantes vegades he fet últimament. No és una pujada dura tot i tenir algun tram més picat, com ja sabeu, i segur que no m'havia de donar massa inconvenients.

Efectivament, vaig fer la carretera a un ritme no massa dolent, tenint en compte les darreres experiències, però tampoc per llençar coets. Un cop a dalt al Forat del Vent, no vaig tenir ànims de continuar i endinsar-me a Collserola, de manera que vaig decidir baixar per la pista i ja pensaria cóm continuar.

Tot allò que sembla etern quan ho puges, resulta que ho baixes que ni t'adones, així que en un no res ja tornava a ser al punt de sortida (si no tenim en compte el recorregut des de casa fins aquí, és clar). Vaig mirar el Rox, només 12 km?!, buf! no pot ser, fins i tot el meu nebot de 10 anys aguanta més..., apa nena, cap amunt altre cop! I així va ser, vaig tornar a repetir la mateixa volta exactament.

En total van acabar sent més de 25 km. amb un desnivell acumulat de 632 m. No va ser una ruta especialment agradable, però com a entrenament ja va estar bé considerant com he estat les últimes setmanes.



Les dues darreres sortides les he fet sense pulsòmetre altre cop. No sé que li passa al Rox, el cas és que no em dona les pulsacions, així que torno a anar a les palpentes en aquest aspecte. Aquesta és la mala notícia, la pitjor és que ja no està en garantia i ja veurem el que em costarà la reparació, si es que en té. Esperem que no sigui res, perquè el catxarru val una pasta com perquè s'espatlli i no tingui remei! I, per cert! si algú sap on és el servei tècnic de Sigma Sports a Barcelona que m'ho digui, que estic buscant per internet i no trobo més que un distribuidor a Granollers.

Salut!

dijous, 5 de gener del 2012

Camins de Vilanova. Qui ha dit pedres...?


Ara ja feia dies que no publicava res. Estic entrenant sense parar i vaig sortint en bici, però no m'havia semblat especialment interessant explicar-vos més del mateix, i segur que m'ho agraïu! jejeje...

La ruta que vaig fer el dia 1 de gener per terres del Penedès si que val la pena explicar-la. En primer lloc per ser un lloc nou per a mi, mai havia estat per aquests camins que em van sorprendre per diverses raons. La primera per l'encant del seu paisatge, tot i ser tant sec, potser és aquesta la gràcia. En segon lloc per la quantitat de pedres que hi ha als camins. Sabia que n'hi havia, però no em podia imaginar que fossin tantes, de fet, no recordo haver passat per un sol camí que no estigués completament ple de rocs de qualsevol mida, alguns d'ells tant grans que es feia impossible escalar-los a sobre de la bicicleta, al menys per mi :P

La tranquil.litat que, en general, hi havia per arreu també em va agradar, cert que era Cap d'Any, tot i així estic segura que a Collserola hauria trobat força bikers i aquí ens vam creuar tant sols amb 2 i amb 3 o 4 persones que anaven caminant.

Per fer aquesta ruta vaig tenir com a cicerone a en César, que ha viscut molts anys allà i s'ha recorregut aquells camins cents de vegades.



Després de fer un tomb per la part del poble corresponent a la Geltrú, que m'ha agradat molt, sortim de Vilanova i de seguida trobem camí, el cert és que és una sort per qui visqui allà tenir-los tant a prop. Em va fer recordar quan sortia de Palafolls, on només sortir del poble estava rodant per camins, és una de les coses que més trobo a faltar. Com deia, comencem ruta trepitjant terra, bé, i pedres. Anem pel camí que va cap el Mas de l'Artís, i que poc després de passar el Mas Tapet esdevé el GR-92. És força pla al principi i poc a poc va fent pujada, en general, força bona de fer, amb alguna rampa un xic picada, del 12-13%, però molt curtes.

Arribats a l'ample cruïlla del Mas de l'Artís, on hi ha una gran soca morta molt peculiar al mig, ens dirigim cap el camí del Fondo de les Oliveres. Camí, per dir-li d'alguna manera. Allò té tot l'aspecte de ser una bona riera quan plogui de valent. Està tot ple d'uns pedrots, ben agafats al terra molts d'ells, que et fan suar per anar pedalant entre ells. El camí fa pujada, però molt suau la majoria del temps, res que no hagi pujat altres cops xerrant amb algun company de pedalada, però que amb l'afegit de tanta pedra es fa molt tècnic i cal tenir força per superar els nombrosos esglaons naturals del terreny. La primera part del camí el vaig poder fer sobre la bici, però cada cop el terreny és va anar complicant més i vaig haver de continuar a peu, a ull diria que el 85-90% del camí el vaig fer arrossegant amunt la meva bici. Les meves cames no estan encara, potser mai ho arribaran a estar, prou entrenades com per pujar per aquí. En César, en canvi, va fent i, de tant en tant, aprofitant algun pas prou fotut com per fer-lo tocar terra, m'espera una mica.


Pujada del Fondo de les Oliveres

Ànims que ja s'acaba!


Ja arribo!
Després d'un petit descans per deixar d'esbufegar continuem cap a Casa Alta. La pujada fins Casa Alta te un tram, que és cimentat, amb una rampa màxima del 17% que em va fer passar-les magres. Sort que no era pista, no hauria pogut pujar. Tot i que no m'agrada trobar trams de ciment o asfaltats al mig de la muntanya, s'ha de reconèixer que, si no estigués cimentada, les pluges la destrossarien cada dos per tres.

Quan per fi arribo, en César m'està esperant. M'aturo una estona per agafar aire, que falta em fa, i gaudir de les vistes al mar que hi ha des d'allí dalt, sobretot en un dia assoleiat com el que vam tenir. Us asseguro que la foto no fa justícia...



Ja només queda un tram més aviat planer i una pujadeta molt curta per coronar Casa Alta. La veritat és que remuntar el Fondo de les Oliveres arrossegant la bici m'ha deixat força cansada. Quan he arribar al peu de la pujada de Casa Alta, que en prou feines deu tenir 50 metres, he tornat a desmuntar de la bici i l'he pujat a peu. En altres circumstàncies l'hauria intentat, si alguna cosa sóc és força tossuda, però avui...

Pujada a Casa Alta

Després de menjar una mica i fer una ullada a la casa reculem un tram i abandonem el GR92 per agafar una pista ample que, en una baixada molt ràpida primer, més suau després, ens acosta a un corriol molt divertit que ens deixa a Torrelletes. La veritat és que m'he divertit molt en aquesta part de la ruta, ja tenia ganes de deixar-me anar una mica. Crec que ara sí que puc afirmar de totes totes que les suspensions de la meva bici són una passada després de tastar una d'aquestes baixades. No em vull ni imaginar el que deu ser baixar per aquests camins amb una rígida.

La intrèpida aventurera!









De Torrelletes a Castellet fem un tram de carretera. Castellet és un poble força maco. Li dona part del seu encant el fet d'estar a tocar del Pantà de Foix, l'esglèsia de Sant Pere, que forma part del conjunt monumental del Castell de Castellet, i el propi castell, considerat bé cultural d'interès nacional, que data del segle X i va ser ocupat, d'entre altres llinatges, pels Comptes de Barcelona al segle XI i la corona Catalanoaragonesa al XV.


Pantà de Foix

Esglèsia de Sant Pere


Castell de Castellet.

Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto marxem de Castellet per prendre el camí que rodeja el pantà, al principi una pista ample que, de seguida, es converteix en un camí entre pla i amb una lleugera tendència a baixar, amb alguna rampeta molt curta i on s'ha de vigilar amb les pedres, que abunden com a tota la ruta, però que a més a més, tenen l'afegit d'estar força humides per la presencia del pantà tant a tocar. Un camí molt recomanable que ens ofereix vistes al pantà des de diferents punts.

Acabem travessant el pantà per un pont que ens deixarà a la carretera BV2115 i que prenem en direcció a Vilanova, s'ha fet tard, hi ha gana i estem cansats, en especial jo que m'he fos amb tanta pedra, de manera que amb la tornada donem per acabada la ruta.

Un cop a Vilanova, tenint en compte que era cap d'any, no ens va quedar massa alternativa per dinar, així que vam acabar al mcauto d'un McDonal's i menjant-nos les hamburgueses on vam poder. La gana podia més que les finures i el lloc triat va ser una vorera propera al McDonal's on tocava el sol. Després vam fer una volta pel passeig perque el conegués, doncs jo no hi havia estat mai i d'allà cap a agafar el tren de tornada a Barcelona.

Platja de Ribes Roges

Finalment van ser uns 36 km. de ruta, més uns quants més entre anar i tornar de casa a l'estació i les voltes que vam fer per Vilanova. Uns 46 km. ben bons en total i un dia esplèndid. Una experiència per repetir en quant es pugui.

Aquí us deixo les dades i el perfil de la ruta i podeu consultar el trak a wikiloc.



Salut i bones rutes!