Montbarbat. Redescobrint un altre punt negre.

Aquest matí m'he llevat ratllada. No sé perquè em sento estranya, cansada. Potser no seria el millor dia per fer una ruta en bici acompanyada, més aviat seria un dia per marxar sola, però és diumenge, i com acostumem a fer, sortim amb els companys. Així que em teniu a la granja de Palafolls a les 8 del matí com cada diumenge i comencen a aparèixer bikers, en Jose, l'Alex, el Manu, Pere Dalmau i cia. ..... bé, sembla que serem uns quants.

Algú proposa anar a Montbarbat, i cap allà que sortim tots plegats. En general portem un ritme massa pausat. Casualment he quedat la primera i quan em giro els veig molt enrere a tots. Què passa?

Agafem el caminet de les canyes i el carril bici de la carretera de Blanes a Tordera per començar a pujar suaument cap a Montbarbat. Ja en aquesta pujada hi ha un company, que no fa massa que surt en bici, que sembla ser que té dificultats. Comencem la pista i de seguida prenem el corriol trencat que puja ben fort i que intento fer sencer a plat mitjà amb rampes del 12% i inclús més, però finalment haig de claudicar i posar el 22. Aquest error el pagaré durant la resta de la pujada, perquè m'he cremat una mica les cames i les rampes més fortes de la ruta avui se'm faran impossibles. El corriol finalment acaba amb les poques forces del company Jordi, que després d'intentar-lo decideix tornar enrere, i amb ell tornen també el seu germà David i en Pere.

La resta continuem amunt, anar fent en direcció als dipòsits, les rampes van passant i jo faig fent, però poc abans de la pujada de Mèxic ja haig d'aturar-me, el meu cap no funciona. Les cames estan cansades, el dia d'abans va ser un dia força mogut, però si el cap m'hagués funcionat com cal segurament hauria continuat amunt sense aturar-me. No cal dir que el meu humor empitjora en haver-me d'aturar, no pel fet de no ser capaç de pujar (no és el primer cop que passa ni serà l'últim), sinó per no ser mentalment capaç de fer-ho. 

Ja falta poc per la pujada de Mèxic i jo, que avui esperava pujar-la sencera, veig que no tinc massa probabilitats d'aconseguir-ho, per no dir cap ni una. Definitivament avui era un dia per haver sortit sola a rodar una mica i poc més. Tot i que els companys intenten donar-me ànims jo no aconsegueixo treure'm del damunt el mal humor. Que hi farem, tinc el meu caràcter.

L'inevitable arriba, la rampa de Mèxic. Malgrat com he anat fins aquí estic decidida a intentar pujar-la com sigui. Em concentro i començo a pujar. De seguida allò es posa molt difícil, rampes de desnivell molt fort de fins el 20% (és pitjor que l'Erola!!) i terra solta per no facilitar gens la tracció de la roda del darrere. Premo les dents, m'assec a la punta del selló i intento aguantar per poder passar el primer tram fotut, però la rampa fa una mena de panxa abans de "suavitzar-se" i a falta de molt poc per superar-la haig de posar peu a terra. Merda! gairebé la tenia! no pas la rampa de Mèxic sencera, sinó el primer tram més dolent, després, tot i que continua sent molt dura sembla que s'ha de deixar fer una mica més. Un cop a peu ja és molt difícil tornar a enganxar i encara més si et trobes tant mancada de forces com em trobo jo avui, així que ni tant sols faig l'intent i acabo la pujada empentant la princesa pendent amunt.

Quan aquella rampa infernal s'acaba torno a muntar i tiro fins arribar a Montbarbat, on les últimes rampes també fan pupeta, però no la suficient com per deixar-les guanyar.

Ja som dalt de Montbarbat. Podem contemplar les restes del poblat ibèric i en Manu s'anima a pujar a la torre de guaita que hi ha allí mateix i fer una mica de gresca, que sempre va bé.

Altres bikers arriben després de nosaltres. Son una colla immensa!

Jo estic petada. Reconec que no m'agrada gens haver tingut aquestes sensacions tant horroroses, però és el que hi ha. M'aturo al costat d'un arbre per poder-m'hi repenjar. Quin dia!

Passada una estoneta que m'ha permès recuperar l'alè i una mica el bon humor gràcies als intents d'en Manu i l'Alex que son un encant, ens fem la foto de rigor per donar fe de la gesta. Buf! per alguns un passeig, però per mi una gesta tal i com m'he trobat avui.

I després d'alguna fotografia més de les restes de Montbarbat ens disposem a baixar per la trialera del darrere, que evidentment baixo a peu, doncs encara no em sento prou preparada tècnicament com per tant sols intentar-la. És força pendent i especialment estreta en algun punt complicat. 

Sortim de nou a la pista i després de baixar una mica prenem una nova trialera. Aquesta és més ample i descoberta de vegetació, però per contra el terreny és molt accidentat, reguerots enormes, moltíssima pedra solta i en algun punt un pendent una mica traïdor, però la baixo tota muntada, tant sols m'aturo a un parell de punts per rectificar una mica la traçada. És una baixada divertida amb la que he gaudit força. Poquet a poquet aconsegueixo millorar en les baixades més tècniques i això em fa estar satisfeta dintre la desfeta de dia que porto. Tot no podia ser dolent.... 

Després baixada fins al Vilar de Blanes on hem esmorzat, i on, per cert, m'he fotut un lletot quan ja gairebé arribàvem, jejeje. He pillat sorra i la roda m'ha relliscat. Sort que he caigut sobre tou i no m'he fet res, ni tant sols una rascada.

Per dir la veritat, fora de les rampes tant fortes que hi ha en algun tram, no ha estat una ruta massa llarga. En prou feines han sortit 24 km. Espero que el proper dia la cosa vagi millor.

Salut!

A la conquesta dels camins de Pineda.

Dissabte em van portar per una ruta nova per mi. Pujarem fins a Can Carreras, va dir-me en Pere, i jo vaig pensar, molt bé. Però de molt bé res! jajaja. La pujada aquella és infernal per una pobre aficionada com jo, i tot i que les meves cames cada cop pugen rampes més dures no estan, encara, preparades per pujades com aquelles. Bàsicament el major inconvenient no és el pendent, he pujat pendents semblants, sinó l'estat del terreny. Son camins plens de reguerots i pedres com punys,, totes soltes on perds tracció fàcilment si no portes una marxa llargueta. I clar, jo no la portava, principalment perquè no podia :S.

Això sí, les vistes, tot i que la foto no fa gens de justícia (amb el sol de cara....) són molt guapes. Es veia el mar que a aquelles hores del matí estava encalmat, amb el sol reflexant-se a la superfície.

Doncs com deia, la pujada fins a Can Carreres te algun tram dur però vaig anar fent fins arribar a la urbanització. A partir d'allà venia una mica de pujada i ja baixada fins a Sant Andreu.

Durant la pujada de tant en tant m'agafaven unes fiblades a la mà esquerra, concretament als dits polze i l'índex. Eren fortes però pujant anava fent. Quan va tocar baixar la cosa ja va canviar. Agafar-me al manillar em feia força mal, i frenar ja no us explico. Com vaig poder vaig anar fent, baixant amb cura i intentant no embalar-me gaire per no haver de fer cap frenada forta, però tot i així em feia mal. En arribar a Sant Andreu ens vam aturar i en Pere, que porta de tot, em va posar una crema i va immobilitzar-me el canell i el dit per tal de que pogués acabar la ruta en les mínimes bones condicions possibles. 

Vam baixar les rampes de Sant Andreu en direcció a Pineda fins a Can Pallofa, sempre amb cura. La pomada anava fent el seu efecte, ara fred, ara calor, i notava que em calmava el dolor, així que, al menys baixant, ja em sentia més segura.

Un cop a Can Pallofa, com que la ruta se'ns feia una mica curta, vam tornar a pujar, aquest cop cap a Quatre Camins. Aquesta pujada és picadeta a partir del trencall cap a Can Soler, però la vaig fer més còmodament del que esperava, independentment de la mà. Així que el mal gust de boca que em va deixar la pujada de Can Carreres me'l vaig passar pujant a Quatre Camins. I d'allí vam tornar fins a Tordera per Vallmanya. Una mica d'esmorzar a Can Dieta, per no perdre el costum, i cap a Palafolls.

Finalment la mà l'haig de portar immobilitzada uns dies. Tinc una tendinitis de Quervain. Intentaré ser bona minyona a veure si es passa aviat.

Salut!

M'encanta Collserola!!

Sí!! És una llàstima no tenir-la més a la vora, perquè Collserola és molt guapa. Aquest ha estat el tercer cop que hi he pedalat i, com sempre, m'ha encantat. De l'últim cop feia uns anyets ja i aprofitant que demà és el Pilar i no s'ha d'anar a currar, ens hem decidit a deixar-nos guiar per Collserola de la mà d'un expert, el meu germà, en Joan.

 

Hem fet una ruta curteta, d'uns 30 km, amb poc més de 600 m. de desnivell. Tenint en compte que ahir vaig fer la Challenge Sant Celoni, no està gens malament i, a més, el ritme que hem portat ha estat força còmode per mi i ha anat molt bé per fer moure les cames però sense forçar-les.

Us seré sincera, no conec gens Collserola. Dit això, us podeu imaginar que en aquesta crònica no us puc donar massa detalls sobre el recorregut que hem fet. Us he posat un mapa on hi ha el track dibuixat, de manera que aquells que conegueu la zona us podeu orientar, i els que no us quedaríeu igual, per tant..... :P

 

El que sí puc fer és explicar alguna que altre cosa que ha anat passant i com m'he anat trobant. 

 

Avui érem en Joan, la Inma, l'Adolfo i jo mateixa. D'entrada hem començat a pujar força suau per Torre Baró (això sí que ho sé, jejeje....), hem anat a poc a poc a un ritme amb el que la Inma es trobés el més còmode possible, es tracta de passar-ho bé! Tot i el ritme suau ha patit una rampa al bessó, res que una mica d'estirament i un gel no arreglin.

 

Continuem pujant, ara ja per pista. La pujada és suau encara i anem alternant trams plans amb algun de baixada. Sento comentaris al fons del "gran grup" que diuen....

 

- subiremos por "La Mataora" Juan?

- sí sí, por "La Mataora"

- buf!, ya vereis, ya.... "La Mataora".....

 

..... i jo penso...... ostres! com deu ser "La Mataora" no?

 

Al cap d'uns kilòmetres, en els quals he aprofitat per explicar la meva gesta d'ahir a l'Erola jejeje...., al cap d'uns kilòmetres, deia, en Joan m'adverteix....

 

- Nuri! después de esa curva empieza "La Mataora"! Sube piñoneeeeeees......

- valeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

 

..... i jo que pujo pinyons com una boja just abans de la corba. Començo "La Mataora" i penso..... doncs no sembla tant dolenta, així que baixo tots el pinyons que he pujat. Hem sento forta, no dic que no sigui una tramet de pujada una mica picat, de fet, té algun punt amb pendents d'entre el 10% i el 12% (sent sincera, rampes que fa uns mesos em feien tremolar les cames), però avui sembla que res no em porti feina. El ritme tant tranquil que portem fa que tingui les cames fresques i rampes que acabaria pujant amb el 22 avui les he fet amb el 32, de fet no he posat plat petit més que en un tram on m'ha avisat en Joan que el posés per pujar uns pedrots, que finalment no he pujat, bé, sí, però no pedalant jejeje...... potser si hagués deixat plat mitjà, tenint més tracció...... bé, tant és, anem al tema, que m'he trobat de conya! jajaja!! I.... com que m'he avançaaaaat.... doncs m'aturo a fer alguna foooooooto..... pal recueeeeerdo.... jejeje.

D'esquerra a dreta la Inma, un espontani, en Joan i l'Adolfo.

Després de coronar, comencem a baixar una miqueta i ara anem per aquí, ara per allà.... com veieu tinc claríssim per on vaig passar!! jajaja... El cas es que en Joan em va portar a fer un corriol de put****** mare!!!! una baixadeta molt divertida, de la que lamentablement no tinc document gràfic, cachis! però m'ho vaig passar pipa fent-la. Llàstima que de tant en tant pujava algun biker i s'havia d'anar amb compte als trams sense visibilitat. Això sí, el pitjor, trobar-te una senyora empenyent pendent amunt per les pedres i les arrels un cotxet de nen, però senyora!!! amb la de camins amples i fàcils que hi ha per passejar una criatura!! Ai senyor..... bé, deixem-ho estar.

 

Després del corriol vam anar a petar a un xiringo on ens vam trobar amb vells coneguts bikers que feien un petit descans, digueu-li..... avituallament líquid ; ) Allà vam xerrar una mica però de seguida vam tirar milles cap al lloc on pensàvem dinar una mica, el Torrent Can Coll.

 

Qué dir de Can Coll que no s'hagi dit ja! Aquell xiringo, ple de gent fent-se la carn a la brasa....., amb aquella fumera que es va escampant per tot arreu..... i el xivarri.... en definitiva, un lloc "dominguerillu" però m'he menjat una torrada de truita de patates..... mmmmm....

 

Després de dinar i reposar una bona estona, tornem a les bicis per fer els pocs kilòmetres que queden.

Comencem baixant una mica i anem fent puja i baixa fins agafar un camí molt maco, de pujada i sobretot molt tranquil. És ple de fulles per terra i força humit. El pendent no és fort en cap moment, el màxim que em dona el gps és d'un 11%, de manera que em dedico a gaudir-lo, m'aturo un moment i faig alguna foto. La sensació tant bona que tinc em fa estar molt bé, m'encanta aquesta mena de camins.

El camí ens acaba portant a una pista que dona a la carretera del cementiri, la creuem, i continuem baixant.

Quan ja queda poc que baixar en Joan, aprofitant un tramet divertit a la pista, ens fa una demostració de salts, que aquest cop si que he documentat.

I així, sense adonar-nos, ja hem arribat. Ara toca carregar les bicis al cotxe i tornar cap a casa. Ha estat un dia agradable que de ben segur repetirem perquè..... m'encanta Collserola!

Salut!

Challenge Palafolls - Sant Celoni - Palafolls.

Avui era el gran dia. Tota la setmana he estat esperant que arribes dissabte per veure com em trobaria fent la Challenge que teníem preparada. A més, s'havia previst fer la pujada per dos dels meus punts negres, Santa Susanna, on encara no he aconseguit acabar la rampa de la casa en runes per dos miserables metres, i l'Erola, que és una pujada cab***a on les hi hagi.

Ens trobem a Malgrat sis bikers, en Pere, en David, el Ramon, el Francesc, l'Adolfo i jo. Alguns prenen un tallat i cap a les 8 del matí marxem tranquil.lament en direcció a Pineda, doncs finalment es decideix no pujar per Santa Susanna. Tot i que la de Pineda té algunes rampes fortes, és una pujada molt més còmode que la de Santa Susanna, i més d'un ( ...i d'una....) sentim un petit alleugeriment en saber-ho. De totes maneres, sento curiositat per com pujaré ara per Santa Susanna, així que un dia d'aquests haig de tornar, a veure de que són capaces les meves cames.

Com us deia, pugem per Pineda fins a Quatre Camins, i d'allí a Coll de Porc. Continuo fent-me el Coll de Porc amb el 22, però ja no poso el 34 per fer la pujada sencera, vaig amb el 30 la major part del temps, a poc a poc es van fent progressos i això m'anima.

Sense pensar-nos-ho massa comencem la pujada cap a l'Erola. Al principi el pendent és suau, com enganya la cab****a!! Anem fent, i de sobte en Ramon comença a tenir problemes amb la cadena de manera que finalment se li queda travada entre els plats i el quadre. 

S'intenta fer de tot per treure-la, però està ben enganxada. Finalment afluixant una peça que porta el quadre a sota les baines i una mica els plats, aconsegueixen fer espai suficient com per que la cadena es mogui i poder-la treure. 

Aquest petit problema ens ha tingut entretinguts una mitja hora, durant la qual no parem de veure bikers baixar a tota hòstia. Ja veuràs ara.....

Resolt el tema, ben collats de nou els plats i provat que tot està correcte, tirem amunt.

És el segon cop que faig aquesta pujada. El primer intent va ser a finals de juny. Uns metres després del tram empedrat, just abans de la corba a esquerres, vaig cometre l'error d'aixecar la vista pensant que allò més dur ja s'acabava i, en veure que encara era pitjor el que m'esperava, em vaig venir avall (anava al límit de les meves forces) i vaig haver-me d'aturar sense poder tornar a enganxar fins passada la segona corba que va a esquerres on el pendent, sense deixar de ser fort, ja no és tant bèstia.

Aquest cop tampoc puc dir que l'hagi fet sencera, però ha estat exactament per 5 miserables metres!!!! Gairebé sóc la Reina de l'Erola!! jejeje... En aquesta ocasió he pujat l'empedrat amb calma i sense ofegar-me, en aquest punt l'altre vegada ja anava morta. Un cop passat, continuo uns metres, hem veig obligada a prémer les dents per superar un tram de terreny més desfet i amb pedres i això em fa fondre'm de cop, perdo força i tracció i al final, inevitablement, peu a terra. Merda!! Quin cabreig que agafo! Camino uns metres, i una mica abans de la primera corba a l'esquerra, la que em va fer baixar de la bici la vegada anterior, em dic..... amunt nena!

Baixo pinyons per poder tenir més tracció en pujar de nou a la bici i enganxar, faig un primer intent i res, respiro fons i a per el segon. Aquest cop enganxo i faig unes quantes pedalades una mica forçades per de seguida tornar a pujar fins el 34, ja ho tinc!! Buf, no m'ho puc creure! Continuo pedalant i agafo un ritme que em permeti no cremar-me gaire, si es que a l'Erola es pot anar sense cremar-se. Estic molt concentrada en portar una respiració rítmica i en donar a cada pedalada la força necessària. Vaig fent, a poc a poc, tranquil.la, i veig que molt probablement ho aconseguiré, inclús em veig amb força de baixar un pinyó, sóc una crack ; ). Sento que venen unes motos darrera meu, merda! Aquesta gent m'intentarà avançar al lloc més crític. Jo vaig una mica desplaçada a la dreta del camí. Si em decanto més a la dreta per deixar pas em ficaré en una zona amb el terra força desfet on perdré tracció. Veig que la traçada bona i més ferma està al cantó esquerre del camí i penso..... em sap greu nanos, però vosaltres aneu motoritzats. Rectifico la trajectòria i agafo la traçada bona, quedant-me al mig. Dos d'ells m'avancen per la dreta i un tercer s'ha d'aturar al meu darrera, ho sento, millor ell que jo.

Ja va quedant menys i sorprenentment no noto tant a les cames la duresa del pendent. Vaig fent fins que puc veure a la meva dreta el racó tant peculiar on és l'ermita de l'Erola, i al Francesc fent-me gestos com dient-me.... ja hi ets. 

Encara queda per arribar l'Adolfo, però en poca estona el tenim dalt. Ja hi som tots de nou i podem continuar. Següent aturada, Coll de Can Benet.

Sí senyor, no només semblo contenta, sino que estic contenta. 

Anem cap a l'Esplai. Algun company no es recorda de que ens queda una pujadeta fins allí. De moment anem baixant i això ens dona alegria a les cames.

Però la pujada fins l'Esplai no es res comparada amb l'Erola, així que la salvem sense evidentment cap història èpica ni res de l'estil. Ens hem d'esperar una mica a en Francesc, doncs ha hagut de agafar el mòbil, però en quant arriba ens posem en marxa cap a Sant Martí, ultim tram abans de la baixada a Sant Celoni.

Senyalització al Coll de Can Benet.

Els gairebé 7 km. que ens separen de Sant Martí són la majoria de baixada, amb algun tram de pujada gens dur. Per tot el camí ja es veuen les castanyes que van caient a terra i, a mida que ens acostem a Sant Martí, anem trobant gent que passeja o que va collint castanyes.

Fem un bon esmorzar. Aquest cop, pensant en que tant sols estem a meitat de camí, m'acabo les torrades que m'han posat amb la truita, em faran falta. 

Alguna foto de les vistes que hi ha des de allí, la foto dels companys.... i altre cop sobre les bicis cap a Sant Celoni.

En Francesc, com de costum, ens regala amb alguna ganyota, en Pere no es queda enrere per això...

Ens espera un descens de poc més de 8 km. per bona pista. Alguns, en Ramon, en Francesc i jo, anem destacats al davant gaudint una mica de la baixada. Hem d'anar amb compte però, perquè de tant en tant puja algun cotxe i en els trams de poca visibilitat no ens podem deixar anar ni traçar per on voldríem. Tot i així anem força de presa i en un dels trencalls ens hem d'aturar per esperar als companys que baixen molt més tranquil.lament, no sigui que es despistin i es passin de llarg.

Un cop arriben reprenem la baixada sense aturar-nos fins arribar a Sant Celoni, just a l'autopista, el camí de tornada el farem resseguint-la.

Ara ens queden aproximadament 35 km. fins a Palafolls. La majoria planers amb algun tramet que tira amunt, però molt poca cosa.

Es tracta de rodar, i és el que fem. Anem rodant tots sis tot petant la xerrada, ara amb un, ara amb l'altre, ara sóc davant, ara passo al darrere i així anar empassant kilòmetres.

Molta part del camí transcorre paral.lel a l'autopista, però de tant en tant tenim algun tros que s'endinsa entre els arbres. Son trams molt agradables, les fulles dels arbres van caient al nostre pas i la tranquil.litat ens envolta. 

Castell de Montsoriu.

Arribem a Hostalric i continuem cap a la urbanització Parc dels Prínceps, que hem de vorejar. Just aquí trobem en primer inconvenient. La pujada asfaltada que hem de fer per entrar-hi esta tallada longitudinalment a causa de les obres del perllongament de la C-32. Al menys ha quedat un pas estret a un dels costats que ens permet continuar.

Viiiiinga..... ja hem passaaaaaat, ara a continuar per la pista. Segur? Doncs lamentablement no, tornem a trobar un entrebanc. El camí també està obert longitudinalment, amb una gran fosa que imagino han obert per passar alguna canalització. Tornem a tenir un pas molt estret per poder seguir i no sabem si al final tindrem continuïtat, però de totes maneres ens arrisquem, amb una mica de sort podrem empalmar amb la ruta prevista. Però és vist que avui no és el nostre dia, i ens toca desfer tot el que hem caminat perquè no tenim sortida. Entre anar i tornar hem fet poc més de 1,5 kilòmetres. La distància no és un problema, però a les hores que estem en Francesc té força presa per arribar a casa i tot això li emprenya una mica.

No ens queda més remei que entrar a la urbanització i buscar la sortida a la carretera per tornar fins a Tordera. La urbanització és enorme! I per trobar la sortida ens toca fer una bona pujada pel carrer principal. És migdia i l'asfalt ens escup una calor impressionant. Per fi sortim a la carretera i tirem direcció Tordera a ritme, i d'allí a Palafolls. 

Han estat 70 km. amb un desnivell acumulat de poc més de 1000 m. La primera Challenge superada. Estic molt satisfeta perquè l'he fet sense problemes i he arribat fresca després de tants kilòmetres. Potser per la propera ens plantegem algun repte més important. Ja ho veurem.

Salut!

Però què té Maçaneeeeeeeeeet!!!

Ja ho veieu. Dos dies després i altre cop pujant a Maçanet. Què ho fa? La resposta és senzilla. No matxuca les cames, vas fent una pujada constant però amb molt poques rampes "dures", plat mitjà i a tirar milles.

Doncs quan les cames estan tocades, com és avui el cas degut al sobre esforç d'ahir per l'avaria, és millor plantejar fites petites. Sortir en bici sí, però no a qualsevol preu, no és intel.ligent.

Així que quan ens vam trobar al matí tot el grup i en veure que estaven convençuts que volien anar a la Creu de Canet (on, per cert, no hi he anat encara i li tinc ganes)  vaig pensar que era millor no castigar les meves cames amb les rampes de Sant Andreu. Sort que no em vaig fer la valenta, perquè inclús a la pujada de Maçanet sentia dolor als quàdriceps.

Érem tres bikers camí de Maçanet. En Pedro va venir amb nosaltres, i sort, perquè el seu canvi no anava gaire fi i cada dos per tres li canviava sol i no parava de fer creks i criks tota l'estona. En aquestes condicions no ho hauria passat gens bé pujant a Sant Andreu. Es nota que Sant Andreu és un dels meus punts negres? jejeje...

Vam anar fent força bé tot i que les cames em molestaven quan la pujada era una mica més forta, ja m'ho esperava. I així entre els criks del canvi del Pedro i el meu mal de cames vam arribar amunt i ara tocava la baixadeta divertida fins a Maçanet. 

Un cop allà vam buscar un lloc per esmorzar, un bar on havíem estat en una sortida anterior. Vam haver de fer varies voltes i preguntar un parell de cops fins que al final el vam trobar. Una estona de relax, omplir uns dipòsits i buidar uns altres i tornem cap a Palafolls.

Vam aturar-nos, a la baixada, a fer un parell de fotos per poder amenitzar-vos la crònica :-) Quin detall eh....!

Quins tres bikers! jejeje

I després continuar ja sense aturar-nos fins arribar a casa. Una sortida tranquil.la, però més val això que quedar-se a casa sense fer res oi?

De pas, avui, estrenava punys. Els que venien de serie quan vaig comprar la bici ja estaven fets caldo, gastats i inclús s'estava aixecant la goma. Així que dissabte, aprofitant la visita al taller per la reparació del cable, vaig comprar-li aquest parell de punys amb els que la meva princesa està encara més maca, si es que és possible estar-ho més, jejeje.

Avui no us poso cap gràfica perquè d'una banda em vaig quedar sense piles al gps i, tot i que les vaig canviar en adonar-me, la ruta ja no es va gravar sencera, i d'altre no sé que nassos li va passar al meu Rox, però va deixar de gravar uns 10 km. de ruta, crec que devia ser perquè el sensor estava força brut de pols, amb lo qual les dades obtingudes no són fiables en cap dels dos casos. No m'ho tindreu en compte oi? ;)

Per dissabte vinent tenim la Challenge Palafolls - Sant Celoni - Palafolls, així que la setmaneta serà suau en quant a entrenaments per estar pletòrica de forces el dissabte. Tindreu notícies!!

Salut!

N'hi ha que esprinten per l'esmorzar!!! D'altres, en canvi....

Avui teníem una ruta interessant. Pujada fins a Santa Maria de Montnegre, la recentment restaurada ermita, i el Roure Centenari que hi ha just davant, i per esmorzar, donat que un cop aquí seríem tant a prop de Sant Martí de Montnegre, doncs on millor que al seu restaurant?

Hem estat una colla no massa nombrosa i molt ben avinguda. El Pere, el David, el Ramon, el Francesc, l'Adolfo, en Ricard, amb qui havia coincidit un sol cop abans, i jo mateixa.

La pujada l'hem fet per Calella, des de la carretera que surt de l'Hospital, que he pujat en un temps rècord per mi, 28 minuts per fer 5,4 km. Plat mitjà i força bon ritme. No cal dir que els nois van millor, sobretot en David que cada dia em fa més por!!! 

Un cop acaba la carretera continuem amb un puja i baixa passant per Sant Andreu i els Tres Termes per tot seguit començar la sempre eterna pujada per la Font dels Amics, 4 km. amb un pendent màxim, sempre segons el gps, de poc més d'un 23%, i mitjà d'un 9%. No està gens malament..... 

Alguns dels nois s'han aturat a agafar aigua a la Font dels Amics. Com que conec la pujada i sé que aquest és el tram més dur, m'estimo més no aturar-me, doncs vaig força bé, per ser jo, és clar, i sé que ells m'agafaran sense problemes. Efectivament, al cap d'una estona, més llarga del que esperava per ser sincera, m'agafen i evidentment passen de llarg. No hi ha problema, conec el camí i ja queda poc. Només queda enrere l'Adolfo, que també s'ha aturat a la font, i quan arribo al trencall a l'esquerra que va al Roure m'espero perquè és el primer cop que ell fa aquesta pujada i es passaria de llarg. Al cap d'una estona arriba i continuem amunt el poc menys d'un kilòmetre que ens queda fins que el camí planeja i al poc baixa per estar en un moment a Santa Maria de Montnegre.

Ens fem les fotos de rigor, a l'arbre......

Roure de Santa Maria de Montnegre.

.............. i a l'ermita, és clar.

Ermita de Santa Maria de Montnegre.

A que sembla la meva consciència? Doncs no! És en Peeeeeere.....

La meva princesa també ha volgut una foto amb el roure, és capriciosa....

De seguida baixem per una pista força ràpida i amb algunes pedres fins al camí que va a Sant Martí de Montnegre, i d'allí anem fent més cap avall que cap amunt.

Per aquelles coses de la vida, vaig destacada al davant del grup a la baixada. No és que sigui una crack baixant, tot i que em defenso prou, però els companys acostumen a prendre-s'ho amb calma i jo inclús he anat agafant alguns que han sortit abans que jo, els avantatges de muntar una doble.

Al cap d'una estona sento que darrera meu ve en Francesc, que just quan comença la última pujada fins a Sant Martí, m'esprinta i guanya uns metres suficients perquè ja no l'enganxi. Bé, tampoc és la meva intenció, penso pillar taula igualment!!! jejeje....

D'esquerra a dreta: nena, Francesc, David, Ramon, Pere, Adolfo i Ricard.

Amb les panxes contentes després de l'esmorzar, i també algun esperit perquè no dir-ho.... jejeje.... (ai... aquest acuarius vermell....) toca la tornada de Sant Martí, que com que ara va de pujada acostuma a fer-se llaaaaaaaaaaaaaaarga. Ens la prenem amb la calma corresponent, no sigui cas que s'ens travessi l'esmorzar, així que entre comentaris i bromes anem fent sense gairebé adonar-nos.

Ja arribem a l'Esplai i quan vaig a pujar pinyons..... ostres! Què tou que noto el polsador! Ondia! Això no canvia! Què nassos passa? He trencat el canvi?

Efectivament, s'ha trencat el cable del canvi. Quina putadaaaaaaaaa!!

En Pere de seguida es posa mans a l'obra amb l'ajuda de tots. El cable s'ha trencat just per sobre del cargol que el lliga al canvi, per tant mirem d'estirar el cable el més possible per poder tornar-lo a collar i continuar. En principi sembla que s'ha aconseguit, així que tornem a muntar tots i cap a l'Erola, per on volem baixar. Però en quant torno a canviar..... crik! la cadena salta a l'11 i el polsador es torna a posar tou. Allò no funciona. Continuo endavant tota l'estona que puc fins que tinc davant una pujadeta que intento fer amb l'embranzida de la baixada, però no arribo dalt. Ai... que patirem!

He trencat el cable del canvi, s'ha intentat reparar però no ha aguantat.

Mentre, darrera meu a en David se li ha sortit la cadena. En principi res que no pugui passar algun cop, però.... altre sorpresa, els plats es mouen. Ha perdut un cargol dels plats i els altres tres estan totalment fluixos. Però què passa avui?

De nou en Pere treu les seves eines i després de barallar-se una mica amb els cargols, aconsegueix collar-los bé. Daviiiiiid, et dono d'aquí a Nadal!! jajaja.

Reparació dels plats d'en David.

Com que era una mica tard per alguns i la meva avaria no em permetia portar el ritme de tornada normal, els nois marxen cap a l'Erola per tal de baixar ràpid fins Santa Susanna, i nosaltres tirem cap a Palomeres per baixar per les Ferreres, que és una baixada molt ràpida i força directe cap a Tordera. A les poques pujades que ens queden intento fer el que puc amb el 22 i l'11, però com podeu veure a les fotos, em toca acabar-les a peu, tot i que no són dures fer-les amb el pinyó més petit.....

Ai senyor.... quina ràbia!

En aquestes ja estem a Palomeres i ja anem de baixada cap a Tordera. Intento no córrer massa per si les mosques torna a haver algun problema amb el canvi, però haig de reconèixer que és una baixada que convida a deixar-se anar una mica, sobretot en la zona asfaltada. Tot i així no arribo als més de 65 km/h. que vaig fer en una ocasió anterior, més aviat em quedo en els 55 km/h., tampoc cal fer cap cursa no?

De Tordera a Palafolls, vaig força enxufadeta i finalment cap a les 14h. de migdia arribem a casa. Més o menys el mateix horari que han fet els nois. Per cert, sembla ser que en Ramon també ha tingut pana amb la bici, quin dia!! Això sí, no ha punxat ningú!! jejeje.

Arribo a casa amb les cames fetes caldo, però mirant el cantó bo, he fet un bon entrenament. Tot ajuda a anar pujar esglaons, ;-)

Salut!