diumenge, 30 setembre de 2012

Banejant els spams del xat.

Us escric després d'una temporada d'inactivitat força llarga com heu pogut veure. Porto uns mesos sense muntar per diversos motius i, per tant, sense entrar gaire sovint a fer una ullada al bloc.

Aquells que entreu de tant en tant a veure què es cou i, fins i tot els que arribeu aquí per casualitat, us haureu adonat de la quantitat de missatges d'spam que hi ha d'un temps ençà al xat. Es fa difícil trobar entre tot l'spam els missatges que alguns heu anat deixant. Demano disculpes des d'aquí si no us he tornat una salutació...

Avui he entrat a fer una ullada i, com no, he revisat el xat, sempre que entro ho faig. Farta de veure l'spam, el primer que se'm ha acudit ha estat postejar un munt de missatges per amagar-lo. Una pensada no només inútil, sino també errònia  perquè llavors el propi xat m'ha banejat! jajajaja! ja té nassos... s'omple el xat d'spam i no passa res i jo postejo 4 o 5 missatges repetits i em banejen... 

Després de la primera reacció, els que em coneixeu sabreu que ha estat de cabreig... :P, he anat de pet a la web que allotja el xat amb l'intenció de posar-me en contacte amb el servei de suport i dir-los el nom de porc per permetre l'spam i per banejar-me, a mi! que sóc l'usuaria que ha creat el xat! jejeje...

Afortunadament abans de descarregar la meva ira contra algú que no m'hauria fet ni cas, he fet una volta per les preguntes freqüents de la web i he pogut localitzar dos panells de control, un per esborrar missatges i denunciar spam on també es pot banejar usuaris, i un altre per gestionar els usuaris banejats, on puc aixecar la prohibició de postejar o fer-la il·limitada en el temps.

He fet la neteja de missatges pertinent, denunciat als usuaris que han fet l'spam i els he bloquejat ad eternum. Com sabeu el que es bloqueja és la IP de l'usuari, per tant continuarà entrant algun spam, espero que no tant abundant, que ara ja sé com eliminar perquè al menys puguem continuar saludant-nos sense aquests incòmodes missatges pel mig.

Les meves disculpes per les molèsties que us hagi causat. Fa una salutació per cel.lebar-ho? ;-)
Salut!

diumenge, 29 gener de 2012

Avui m'ho he passat bé!

M'haureu de disculpar, però aquesta crònica és de la sortida de fa dues setmanes. Com que tinc aquest cap que tinc no l'havia publicat encara. Aquí us la deixo doncs:


Bona i, per a mi, esgotadora ruta la d'avui. Les meves cames han patit de valent per un munt de pujades tremendes que m'han fet suar la cansalada i fins i tot he hagut d'acabar a peu més d'un cop, amb la rabia que em fa haver-me de baixar de la bici!

Collserola estava ben humida per arreu. No va ser massa la pluja que va caure entre divendres i dissabte, però prou com per deixar un paisatge humit i les pistes relliscoses, fet que ha contribuït en alguna ocasió a que perdés la tracció a més a més de les forces.


Avui hem sortit, com és costum, en direcció a la plaça Karl Marx. Mentre arribàvem, anava pedalant i pensant "per on pujarem avui? pista? carretera?, no sé si em veig massa bé per fer la pista... ". Tinc la mateixa sensació sempre que no surto sola. El meu company de pedals li dona molt més que jo i, sense adonar-me, m'obligo una mica, cosa que ja està bé, doncs és la manera d'avançar, però sento constantment la sensació de que no vaig, sobretot en plans i falsos plans, doncs a les pujades ja sé que ni de conya puc anar al seu ritme. Quan hem arribat jo estava decidida a fer la pujada per carretera, però m'ha convençut de fer la pista tranquil.lament i cap allà que he tirat pensant "ja veuràs tu...".


Començo la pujada. Plat petit, per descomptat, per no forçar en excés i regular les forces. Penso... "de moment no pica massa", i vaig pujant. Recordo la primera vegada que la vaig pujar fa un mes aproximadament i espero que arribi la temuda rampa que em va fer patir de valent. Davant meu, un noi que ha començat a pujar just davant nostre, va patint de valent. Poc a poc l'he anat agafant i finalment l'he avançat. Mare meva! cóm deu anar el pobre perquè jo l'avanci! No ens enganyem, he conegut èpoques millors... Sembla que les pitjors rampes no arribin avui! ai..., cóm estic d'enganyada..., ja me les trobaré, ja... això no ha fet més que començar. De moment, però, sembla que estic pujant millor que fa un mes, i això és bo!






Més contenta que les últimes setmanes continuo endavant. Avui voldria agafar la pista on vaig trobar la porta, camí de Can Catà, així que enfilem camí cap allà. En arribar veiem que hi ha un cartell indicant que és un camí restringit i no poden passar bicicletes :(. Vaja... així doncs haurem de continuar pel camí que vaig fer l'altre dia. En arribar a l'altre pista girem cap a baix en sentit Can Coll. Anem fent puja i baixa tan ricament, jo quedant-me enrere a les pujades.


Gairebé quan arribàvem a Can Coll, em trobo el César intentant reparar la cadena trencada d'un biker, en Mario, que havia caigut. Portava el canvi una mica doblegat de la caiguda i la veritat es que ni amb la cadena arreglada podia canviar bé. Encara li quedava camí fins arribar a Sant Cugat, esperem que hagi arribat bé i sense més ensurts.


Després de Can Coll ha vingut, per a mi, el més fort de la ruta. Hem pres un corriol de pujada que surt a la pista de la Flor de Maig, que només començar aja m'ha fet baixar a la primera rampa que, de tant relliscosa, ens feia perdre tracció. Reconec que el corriol potser en altres temps, o si no hagués estat ja cansada, el podria haver intentar escalar sobre la bici, però m'he sentit sense forces per fer-ho.


D'una banda perquè potser la mitja horeta ben bona que hem estat aturats ajudant en Mario m'ha fet perdre una mica el ritme, d'altre perquè a mida que vaig fent kilòmetres estic més cansada, és clar, i més si no vaig sola, doncs sense adonar-me m'obligo a intentar seguir el company. Tant és, la qüestió és que les rampes que m'esperen ara em deixaran molt cansada i desfondada del tot. Imagineu quina cara devia anar fent que fins i tot algun biker que m'he creuat i una colla d'homes ja granadets que anaven de passeig, m'han donat ànims! 


Allò no s'acabava mai, després d'una rampa ha vingut una altra, i una altra més, i a cadascuna he hagut de rendir-me i acabar-la caminant, arrossegant amunt la bici. Per ser sincera, no veia el moment d'enfilar la baixada de tornada. Quan finalment hem sortit a la carretera d'Horta a Cerdanyola, hem tirat avall cap a Horta per fer més via, doncs entre el meu ritme tant lent i l'estona perduda amb la reparació, s'havia fet molt tard i ja teniem ganes d'arribar a casa.


Després d'explicar tot això algú pot pensar, "i diu que s'ho ha passat bé?", doncs sí, tot i el que he arribat a patir, m'ha agradat molt el recorregut d'avui i el repetiré segur.


Han estat, segons el meu gps, uns 31,5 km amb un desnivell acumulat de 909 m., que em semblen una exageració, tot s'ha de dir, un pendent màxim de gairebé el 30% que tinc localitzat a l'inici de la pista de la Serra d'en Fotjà, però amb una majoria de rampes que no baixaven del 14% que m'han destrossat. 


Us deixo, per il.lustrar una mica la publicació, el perfil i dades que s'obtenen a la web Cicloide de la ruta d'avui.







Salut!

dimecres, 25 gener de 2012

Malament, però anar fent.

Després de passar un mes de gener per oblidar, per motius de feina, que no m'ha deixat temps d'entrenar ni de fer absolutament res que no fos treballar, he sortit avui, amb molta poca fe en les meves cames, com s'ha demostrat al llarg de la mini ruta que he fet.

Val a dir que les dues setmanes anteriors també vaig sortir. La primera, tot i que va ser una sortida curta, va estar molt bé. Per primer cop, des de que he tornat a la bici, vaig pujar des de Karl Marx per la pista i no pas per la carretera Alta de Roquetes, cosa que em va satisfer molt, tot i que vaig patir de valent a alguna de les rampes que te, segons el meu gps la més forta ronda el 20%. Volia arribar fins Can Catà per una pista que m'havien ensenyat feia unes setmanes i que té una baixada força ràpida fins arribar a Can Catà. Un cop allà volia tornar enrere per una pista pràcticament paral.lela que m'havia de deixar altre cop a la cruïlla del Forat del Vent. En comptes d'això vaig acabar agafant una pista que enllaça amb la que torna de Can Catà. Al lloc per on hagués hagut de continuar hi havia una porta gran que feia tot l'efecte de barrar el pas, i com que anava baixant a força velocitat vaig pensar, "no deu ser aquesta". Resumint, que hauré de tornar a investigar si es pot o no passar pel camí on hi ha la porta, a veure si em duu a on espero.

Van ser poc més de 23 km. amb un desnivell acumulat de 602 m. segons el meu gps.




La següent setmana..., bé, va ser realment per oblidar. Venia d'estar tota la setmana sense poder entrenar per culpa de la maleïda feina, cansada i feta pols de pur estres, i a sobre amb una tos terrible, que encara no m'ha marxat del tot. Per variar el recorregut vaig pujar pel Parc de Cervantes en direcció cap a la Plaça Mireia, just l'extrem oposat al que acostumo a pujar sempre. Vam haver d'avortar missió en l'intent de pujar per un corriol molt pendent i força tècnic que et deixa a la carretera que puja fins la Plaça Mireia, gairebé a dalt,  perquè de seguida vaig haver de posar peu a terra, era incapaç de continuar sobre la bici i gairebé tampoc caminant. Em sentia totalment exhausta. Així les coses vam pujar per carretera però igualment em va costar horrors arribar a dalt. La cosa pintava fatal, així que vam fer cap a la ctra. de les Aigües per tornar per allà cap a casa. Just a l'últim tros que puja al principi de les Aigües, on les rampes són aproximadament del 12%, vaig començar a sentir que se'm tancava la gola i no m'entrava ni xic d'aire. Vaig parar de seguida i em vaig baixar de la bici intentant fer el possible per agafar aire. Per uns instants semblava impossible, buf... quina sensació més horrible, estirant-me del coll del maiot que era prou obert, però era com si em tinguessin agafada pel coll i no hi havia manera. Afortunadament, poc a poc, vaig recuperar l'alè i de nou vaig poder continuar, ja sense ensurts, fent tota les Aigües i la tornada a casa.

En aquest cas van sortir poc més de 24 km. amb un desnivell acumulat de 355 m., ridícul...



Amb aquests precedents, i després de passar novament la setmana sense poder entrenar i treballant una mitjana de 12 hores diàries, vaig tornar a sortir aquest diumenge. Val a dir que no confiava gens en que em pogués trobar mínimament bé, de manera que ni tant sols em vaig plantejar fer una ruta maca, ni pujar per la pista de Karl Marx, ni res de res, simplement moure el cul i veure cóm anava la cosa, sense forçar-me ni marcar-me cap fita inassolible. Amb aquestes premisses vaig recórrer a la pujada per la ctra. Alta de Roquetes que tantes vegades he fet últimament. No és una pujada dura tot i tenir algun tram més picat, com ja sabeu, i segur que no m'havia de donar massa inconvenients.

Efectivament, vaig fer la carretera a un ritme no massa dolent, tenint en compte les darreres experiències, però tampoc per llençar coets. Un cop a dalt al Forat del Vent, no vaig tenir ànims de continuar i endinsar-me a Collserola, de manera que vaig decidir baixar per la pista i ja pensaria cóm continuar.

Tot allò que sembla etern quan ho puges, resulta que ho baixes que ni t'adones, així que en un no res ja tornava a ser al punt de sortida (si no tenim en compte el recorregut des de casa fins aquí, és clar). Vaig mirar el Rox, només 12 km?!, buf! no pot ser, fins i tot el meu nebot de 10 anys aguanta més..., apa nena, cap amunt altre cop! I així va ser, vaig tornar a repetir la mateixa volta exactament.

En total van acabar sent més de 25 km. amb un desnivell acumulat de 632 m. No va ser una ruta especialment agradable, però com a entrenament ja va estar bé considerant com he estat les últimes setmanes.



Les dues darreres sortides les he fet sense pulsòmetre altre cop. No sé que li passa al Rox, el cas és que no em dona les pulsacions, així que torno a anar a les palpentes en aquest aspecte. Aquesta és la mala notícia, la pitjor és que ja no està en garantia i ja veurem el que em costarà la reparació, si es que en té. Esperem que no sigui res, perquè el catxarru val una pasta com perquè s'espatlli i no tingui remei! I, per cert! si algú sap on és el servei tècnic de Sigma Sports a Barcelona que m'ho digui, que estic buscant per internet i no trobo més que un distribuidor a Granollers.

Salut!